Perfil de la persona amb addicció i evolució dels tractaments.
Dr. Narcís Martí. (CAS CECAS)
El fenomen de les drogodependències és tan antic com la humanitat. Potser el que ha anat canviant és la finalitat del consum de drogues al llarg dels temps.
No és el mateix l’ús del peiot, un al·lucinogen que sobretot feien servir a Mèxic els pobles natius per comunicar-se amb els déus, per fer endevinacions, prediccions, curacions, etc., o en altes dosis usat pels guerrers com a euforitzant, que el fet que augmenti el nombre de morfinòmans després d’una guerra (la morfina va ser sintetitzada de l’opi el 1806), en què és regularment usada, pel personal sanitari, des que un soldat és ferit al camp de batalla i expressa patiment fins que arriba a l’hospital militar de campanya (la morfina és usada com a analgèsic d’altíssima eficàcia i sostinguda la seva indicació, moltes vegades més del que seria necessari); o bé les amfetamines començades a usar per les tropes paracaigudistes alemanyes a la Segona Guerra Mundial, en què es considerava que saltaven a darrere de les línies enemigues i que tenien una vida mitjana de 48 hores si no contactaven amb la pròpia infanteria, i és que l’objectiu era que poguessin estar en màxima vigília durant aquestes 48 hores per fer el màxim mal possible, encara que després d’aquestes 48 hores quedessin exhaustes i sense capacitat de resposta.
Finalment, cal recordar que a Europa, al segle XVIII, autors com Ronsard, i després De Quincey o Cocteau, comencen a indicar el consum de drogues com a plaer.
A Catalunya començà d’una manera rellevant el consum de derivats del cànnabis i de l’heroïna a finals dels anys setanta.
Els derivats del cànnabis sempre han tingut detractors i defensors però no s’han viscut com una droga perillosa.
L’heroïna, en canvi, per les seves condicions era i és una altra cosa; és una droga que aïlla de l’exterior (fa incompatible seguir una feina normalitzada), és molt addictiva. A més, millora els seus efectes, i per tant és menys cara, per vena, en què el temps efectiu és d’unes 6 hores (per via endovenosa, VEV) i té com a conseqüència una síndrome d’abstinència molt molesta ja a les 24 hores; per tant, tenim un addicte que triarà la VEV, quan ho pugi suportar, o no tingui més remei. L’addicte, després d’una hora d’haver-se punxat, ha de trobar diners per aconseguir una nova dosi: si la troba abans de 6 hores continua estant bé; si no és així, s’anirà trobant més malament fins que a les 24 hores començarà l’horrible síndrome d’abstinència. Si l’aconsegueix abans, tornarà a començar el procés 24 hores al dia, cada dia, sense descans…
Leave a Reply